Hola tots¡¡¡
El meu nom és David Rovira. Des de fa uns mesos compartim l'honor de ser membres de la Hunchback Society. Amb alguns de vosaltres ens coneixem força, amb altres hem coincidit en alguna ocasió i amb d'altres només de referència.
Tant el Pau com jo ja haviem corregut la Epic i per a nosaltres és la referència en quant a curses de mtb per etapes. El nivell de corredors, la duresa del recorregut, la singularitat dels paisatges, el rentat de la bici quan acabes l'etapa, el picnic de Whoolsworth, el well done del públic....En fi, que amb el recolzament econòmic de Buff ens vam inscriure de nou a la Cape Epic.
J marxem amb el Pau tocat. Un mes abans va anar per terra a Collserola i ja va haver de fer l'Andalucia Bike Race amb els 2 pulsadors de canvi al costat esquerra. A la Epic semblava que arribava en millors condicions, pel què fa a l'estat de la seva mà.
Ens instal.lem en un backpacker de Cape Town, que el Pau ja coneixia de feia dos anys i comencem a preparar bicis, passar verificacions, recollir dorsals.... i gaudir dels àpats dels nombrosos restaurants i locals de la zona. Alguns amb aires vintage, que feien que un dels nostres companys de vaitge, el Kim Forteza (entrenador del campioníssim Hermida) es passés llargues estones fent fotos i recordant els seus viatges a San Francisco.
Amb desenes d'anècdotes ens plantem a la sortida de la pròleg. Uns 27 km amb 900 metres positius.
De sortida ja em trobo lent. Tants dies parat.... entre el viatge, la baixada de pistó de la setmana anterior,... el Pau ja m'ha d'esperar. Ostia¡¡¡¡¡ com vagi cada dia igual... penso jo. Sortosament va ser només la pròleg. La resta de Cape les coses van posar-se al seu lloc i amb el Pau vam funcionar tal com estem acostumats, a un nivell molt similar els dos, amb total confiança en l'altre ( a les baixades les nostres rodes van a un pam una de l'altre i en cap moment penso que pot passar res). La pròleg no ha estat molt bona, però almenys tenim parrilla en el top 50 i no haurem de llevar-nos abans del compte per agafar lloc a la segona línia. Crec que acabem els 36ens.
Les 7 etapes següents ja són Cape Epic de veritat, quilometratges de fins a 142 km i amb gairebé 3000 metres positius.
La primera etapa ja tastem la Epic tal com la coneixem. Sortida en massa, alguna caiguda, molta pols..... i la primera punxada, la reparem i ens quedem... els últims.
-Qui em va parir¡¡¡¡¡
-Tranquil David, això acaba de començar.
A sobre no sé que passa que hem de tornar a canviar la càmara. La primera càmara no s'inflava.
Tornem a la cursa. Remuntada, i.... una altra punxada. No us les explico totes, perquè van ser fins a deu vegades. Vam perdre més d'una hora i a la general estàvem a p.... pel sac.
Sortosament el Pau és un noi calmat que sempre veu el got mig ple. Si fós per mi a la setena punxada ja hauria estampat la roda contra una roca. No parem de recordar una famosa punxada a la Transpyr. Quan no podíem treure la valvula de la llanta i jo a punt estic de xafar la roda en un rampell de mala llet. Per allà passava una família pasejant que no ens van ni mirar veient com les gastava jo.
L'endemà toca llevar-se d´hora i agafar un lloc bò a la segona parrilla, ja no tenim parrilla de sortida....
A partir d'aquesta segona etapa gairebé tot ens va anar de cara i vam anar recuperant posicions cada dia, fins a tornar-nos a posar a dintre de la parrilla del top 50. Volíem més i ens plantem a l'últim dia en la posició 31, amb els 30ens a només 1 minut. Demà toca apretar el cul. ja ho dic jo, que mai podem arribar a anar tranquils. Sempre has de defensar o lluitar per alguna cosa en les curses, sigui perquè no t'atrapi el del darrera, sigui per atrapar tu al que portes davant.
No us vull aburrir explicant etapa per etapa, però la cinquena etapa val molt la pena. Aquí va:
Ens trobem al campament de Caledon i el cel tapat amenaça pluja de veritat. Ja seria mala sort que plogués.... doncs sí, es fot a ploure i de quina manera. Primer de tot cal assegurar les coses de la tenda. Que no se'ns mullin les nostres pertinences, seria un putad.....n.
Demà com serà que no s'arregli el dia. Si la regió de Cape Town és un secarral.... Doncs el dia s'aixeca plujós i continua plujós. Es més, es torna més plujós.
Sortim encara a la segona parrilla, la que va del 51 al 250 de la general. Estem allà, fregant la parrilla dels inmortals. A veure si el dia (que no acompanya) ens dona alguna alegria en forma de bon resultat. Comencem els 123 km per asfalt, cara avall, plovent. Ai, ai, ai si hem de frenar.... alguna caiguda se sent enrera (que afortunats som, de moment no hem pillat). Deixem l'asfalt i entrem en unes pistes de terra, tipus tobogan. passem un riu, si, un riu amb totes les de la llei. Ja no ve d'aquí, anem xops. Les p.. pistes de terra, aquella sorreta barrejada amb fang. Tots són esquitxades. Ostia, el canvi no va massa fi i a sobre es comença a enganxar la cadena als plats.... Uiiiii quin dia passarem. La cadena no para d'enganxar-se i jo pensant que no es trenqui si-us-plau. Agafo el bidó i ruixo la cadena a veure si es neteja i sembla que va milllor. la cosa funciona. arribo al primer avituallament amb els bidons buits i sense haver begut res. Tot sigui per netejar la cadena.
A sobre el desviador del plat no baixa i he d'ajudar-me amb un cop de taló per tal de que baixi. El consell del pau va funcionar. Així va ser fins que vam acabar la Epic, a cada canvi de plat gran a petit, cop de taló. Al final ja hi tenia pràctica i la cosa es va automatitzar.
Amb tot això trobem al Joan LLordella i a l'Ismael Ventura. L'Isma té el genoll fotut i ha decidit abandonar.
El Llordella continua amb nosaltres fins que ens atrapa l'Alexander Moss del BMC i li dic, ves amb ell que disfrutaràs més. Ell diu, val i se'n van a poc a poc. Veig que parlen tot i que el Llordella és de Bagà i l'anglès no el parla, però el Moss com a bon ex-routier és un bon poliglota.
El pau i jo continuem i anem recollint cadàvers. El pau em diu, avui rebentem el crono (el nostre vol dir, el de la cursa el rebentaven el Sauser i l'Stander). Doncs sembla que anem bé. Fem algun tram que ens resulta familiar. Comecem els singletracks propers a Oak Valley. La pluja s'intensifica i ja diluvia. Els corriols són un torrent d'aigua i el soroll dels frens ens indica que la cosa no pinta bé. No ho sabiem però estavem sense pastilles de fre i ja frenaven ferro contra ferro.
En aquells moments anavem amb el Hasselbacher, un ex-pro de l'Astana, Gerolsteiner... Darrerament coincidim bastant amb aquest paio. També trobem als suïssos de l'Stöckli. Són uns pros del mountain, però avui estan pasant-les canutes. Els primers masters, uns que anaven a les entregues de premis amb texans i sabates i camisa blava acabada de planxar també peten. Els triatletes que porten publicitat d'Abhu dahabi avui ni els hem vist
La pluja i el fred ens posen la pell de gallina. Jo anava pensant que allò em recordava a la meva època de raids d'aventura. La bici, la pluja, només faltava una motxil.la de 6 kg a l'esquena i anar morint-me de son. El pau està passant fred de veritat i quan ja ensumem la meta cau mig desmaiat. Jo no el veig i llavors m'ho explica. Ja m'estranyava que no vinguessis.... El Pau passa la línia de meta, llença la Niner i es tira al damunt d'un toll d'aigua. Sembla que té intenció de quedar-s´hi, jo l'ajudo a aixecar-se i ens diem: Quin etapón nanu ¡¡¡¡¡¡
Ha estat un d'aquells dies que sempre més recordaràs. la pluja, el fred, la put... cadena i desviador, els frens que no frenen i el magnífic resultat. Hem fet els 24 ens absoluts. Com diu el pau, avui hem set molt jefes¡¡¡¡¡
Per fi hem arribat a Oak Valley, la meta de Lourensford es veu més a prop. Una dutxa calenta, uns picnics, unes hamburgueses i ja tot es veu diferent. L'endemà encara es veu més diferent, perquè ja tornem a estar a dintre la corralina del top 50.
Mentre nosaltres estem geient a les tumbones de la carpa ABSA VIP (una carpa del principal sponsor de la cursa, amb beguda gratis, sofas, safates amb fruita, tele...) va arribant gent, durant varies hores. Jo penso que si nosaltres em patit, aquests que van arribant ..... També penso en la motivació que tenen per acabar cada dia a les tantes, dutxar-se, fer la bici, sopar, dormir i a tornar-hi sense amb prou feines haver descansat. Les hores de pluja que han aguantat....
El penúltim dia ja pensàvem en la Epic del 2013 i encara no havíem acabat la del 2012. Som uns motivats¡¡¡¡ Si tot va bé tornarem i amb sorpreses.
Ja us ho explicarem.
Ah¡ per cert, tenim una sortida pendent per la Cerdanya.
Salut geperuts¡¡¡¡
