










Armstrong atacant a Basso al pas per La Mongie al 2004.
A l’endemà, la 17 etapa que serà el 21 de juliol de 2010, exactament 100 anys després de la Luchon-Baiona, el Tour farà Pau- Col du Tourmalet de 174 km per homanetjar a Lapize i companyia. Però tot i que no s’ha tornat a fer mai en competició, la Luchon-Baiona es continua fent gràcies a quatre apassionats, i quan dic quatre no és un eufemisme sinó que literalment van ser quatre fanàtics amants de la bicicleta, Calanne, Janot, Duffaurel i Lapoubleque al 1932 van emular als seus ídols i van completar la primera Luchon-Baiona cicloturista.
Ciclistes del 1932 saltant un pas a nivell.
Des d’aleshores es fa cada dos anys. Fins fa poc s’alternava el sentit i un any era Luchon-Baiona i dos anys després es feia Baiona-Luchon, més dura encara ja que començaves a fer els ports quan ja portàves 180 kilòmetres a les cames. Fa poc es va decidir mantenir sempre el sentit de la original Luchon-Baiona així només sortir s’afronta el Peyresourde (13,5 km al 7,1% de mitjana) seguit de l’Aspin (12 km al 6,5%) el descens del qual empalma amb el mític Tourmalet per La Mongie(17 km al 7,4%), poc després es puja el Soulor (19,5 km al 5,2%) i després s’afronta el darrer gegant de la jornada, l’Aubisque (7 km al 5,1%). Després del llarg i preciós descens comença el que es pot definir com la segona part del recorregut, uns 180 km amb només un port menor, l’Osquich i moltes tatxueles.
El recorregut és preciós, el repte és enorme, la hisòria que hi ha al darrera inconmensurable i a demés aquest any celebrem el centenari! Uns quants Hunchbacks i Roulaix no podem deixar passar aquesta oportuntat i ens hem apuntat a la marxa Luchon-Baiona 2010, la que serà la 43a edició.
Algunes dades pràctiques per als que us estigueu picant i vulgueu venir.
Són 326,5 km amb 5257 metres de desnivell positiu acumulat i la organització dona 33 hores per fer-la. La sortida és entre les 7 i les 9 del matí del dissabte 12 de juny. La marxa té lloc per carreteres obertes i per tant cal respectar les normes de transit. S’ha de passar pe uns punts de control obligaoris on hi ha els avituallaments. Es pot parar a dormir però nosaltres intentarem fer-ho sense parar i arribar el mateix dissabte a Baiona abans de que es faci de nit. Si algú no en te prou en acabar-la i vulgui anar a per el rècord, sapigueu està intacte des del 1999 i pertany al donostiarra José Luis García que va fer 11h50min.Les inscripcions les podeu fer al web de la Federació Francesa CicloTurisme i el preu és de 16€, 10 € per als federats a la FFCT i gratuita per menors de 18 anys.
Al 1910 s’anava a celebrar la setena edició d’una exitosa cursa de bojos anomenada Tour de França. En un moment en el que el ciclisme era vist com a propi d’aventurers tocats del bolet i amb pit i collons, els organitzadors volien millorar el recorregut per aconseguir dues coses: mantenir les espectatives en cursa i augmentar les vendes de cotxes i bicicletes que patrocininaven la cursa, demostrant que eren capaços de superar les pitjors condicions en els pitjors llocs.
Així doncs, Henry Desgranges, director del Tour i del diari organizador, l’Auto, es va reunir a la primavera amb els seus col·laboradors per decidir nous escenaris i nous reptes que augmentessin encara més l’interès per la cursa. El periodista Alphonse Steinès va proposar que la cursa cruses per els Pirineus, que aleshores era una zona deshabitada, inhóspita, amb carreteres en estat ruinos i amb abundants ossos en llibertat per les cotes més altes.
Fins aleshores les etapes havien estat pràcticament planes i les poques ascensions que s’havien fet havien congregat a una quantitat enorme de públic.
S’havien pujat ports pre-alpins com el Bayard, al que desde feia molt poc ja s’estaven acostumant a superar-lo els corredors del pilot. Una vegada batuts els records en aquests portets com el de no posar peu en tota la pujada o els records de temps, ja era hora de fer el pas endavant que suposava atacar als grans colls d’un inhòspid Pirineu.
Desgranges es negava en rodó, però finalment va accedir amb la condició de que Steinès fora capaç de recòrrer, en cotxe, tot el recorregut de la etapa que estava proposant per al 7è Tour de France.
El Peyresourde i l’Aspin els va poder travessar sense problemes. Per passar el coll de l’Aubisque va aconseguir de Desgranges una partida pressupostària per arreglar la carretera i també el va coronar sense massa problemes. Els nadius de la zona el van intentar convèncer de que es tragués el Tourmalet del cap per que era totalment impracticable, però el tossut d’en Steinès, va llogar un cotxe amb un conductor de Sainte Marie de Campan i va enfilar cap amunt amb la intenció de creuar Tourmalet i arribar a Barèges.
Tot i ser primavera, el cim del Tourmalet estava completament cubert de neu. El xofer, degut al mal estat de la carretera i la quantitat de gel que la cobria, es va aturar a quatre quilòmetres del coll i es va negar a continuar. Steinès no acceptà la derrota i tot i que s’estava fent de nit, va continuar a peu.
El sol s’acabava de pondre a la vall quan va assolir els 2.115 metres del coll. Sense temps per entretenir-se va inciar el descens cap a Barèges.
Després d’unes hores baixant a cegues, sol, amb neu pels genolls, mort de fred i de cansament, per un territori completament desconegut, Steinès va defallir. A les tres de la matinada, una batuda organitzada pel xofer, el va trobar estarracat a pocs quilòmetres de Barèges.
Al matí següent Steinès va enviar un telegrama al seu cap per posar-lo al dia de com li estava anant la travessa dels pirineus: “He creuat el Tourmalet. Ruta en bon estat. Perfectament practicable. Steinès.”
D’aquesta manera, mentint al seu jefe, Steinès va ser el responsable de la aparició dels ports de muntanya en el ciclisme, i sense ell saber-ho, va conduir aquest esport cap al futur fins al punt que en la actualitat, la importancia dels ports de muntanya signifiquen el ser o no ser de les grans voltes per etapes.
François Faber, guanyador del Tour de 1909. A la bossa de manillar portava carn per anar menjant.