ORÍGENS DEL CICLISME 2/2

Ja fa molts dies que es va publicar la primera entrega d'aquesta petita sèrie per difondre algunes dades crioses o sorprenents, al meu entendre, dels orígens del ciclisme. A mi em sorprén el gran nombre d'aficionats, de curses i la extrema duresa d'aquestes...  a tall de recordatori molt ràpid, tot això passava entre els anys 70 i 90 del segle XIX!
En aquella època, als diaris, les gestes des ciclistes al recorrer distàncies tant grans en aquells camins, sovint es comparava amb els cavalls i es deien coses com "El cavall més for hauria reventat a mig camí". Aquestes comparacions eren habituals pr que hem de pensar que en aquell moment, el velocíped va ser el primer medi de transport individual alternatiu al cavall, ja que els vehicles a motor van començar a popularitzar-se molt a final de segle. El que més sorprén és que ja en aquell moment, els genets i conductors de carruatges tirats per cavalls, que es crèien els amos dels camins, es van sentir tant ofesos i embaits pels ciclistes que el rebuig que van desenvolupar va ser tant agresiu que se n'han fet nombrosos relats. Relats de com els feien fora dels camins, com els tancàven, els tiràven dels velocípedes... fins que va ser motiu d'una ferotge oposició de la societat a la bicicleta com a esport i com a mitjà de transport. Els anticiclistes van pressionar tant que a Anglaterra es van arribar a prohibir les curses en línia per carretera. Us sona d'alguna cosa? Ara ens passa amb els cotxes que es pensen que la bicicleta com a medi de transport és un invent de fa 5 anys! jajaja. Aquella guerra entre genets i ciclistes es va acabar ràpid per que enseguida va arribar el cotxe i els cavalls van desaparèixer dels camins, però.
Només 16 anys de la seva invenció, el velocípede, degut a l'èxit fulgurant, evoluciona tant que cap al 1885 comença a seu ràpid declivi i en 5 anys queda totalment desplaçat per una nova màquina tècnicament innovadora, la bicicleta. Tot i la sencillesa i robustesa mecànica del velocípede, tenia 2 defectes greus, que la tracció era directa sore l'eix de la roda davantera, cosa que impedia desarrollos desmultiplicadors... i la elevada inseguretat, ja que com que a més mida de roda davantera, més desarrollo, van fer crèixer tant la roda que queien molt i des de molt amunt.
La bicicleta, resolia aquests problemes però la fragilitat de la cadena generava antipatia al principi. I enseguida, amb l'aparició de la bicicleta va aparèixer el pneumàtic que Johnn Dunlop va presentar per primera vegada al 1888. Fins aleshores anàven amb aro massis! Tot i el benefici evident en comoditat, grip, que va fer augmentar molt la velocitat a la que es podia rodar, en els seus inicis va ser font d'escarni ja que es trigava moltíssim en reparar una punxada.
La primera gran cursa, la que es pot considerar la mare de totes les curses ja que va ser el primer gran aconteixement ciclista de seguiment massiu, ja es va còrrer amb bicicletes i va tenir lloc al 1891, 12 anys abans que el primer Tour de França (1903). Estem parlant de la París-Brest-París! Charles Terront va guanyar la primera edició i va recòrrer els, atenció, 1.196 kilòmetres en 71 hores i mitja, a una velocitat mitjana de 16,7 km/h, pot semblar poc però pensem que anava amb una bici que pesava 21 kilos, va punxar 4 vegades trigant de 30 a 60 minuts en reparar cadascuna i trenca una biela i triga 1 hora en reparar-la amb l'ajuda d'un ferrer.
La segona edició de la París-Brest-París al 1901, la va guanyar Maurice Garin, el mític guanyador del primer Tour de França, amb un temps de 52 hores 11 minuts, 20 hores menys que Terront.r.

Charles Terront, primer gran cicliste de la història.

Murice Garin, guanyador de la segona París-Brest-París i del primer Tour de France.