24/1/10

TOUR DE FRANCE 1910

Al 1910 s’anava a celebrar la setena edició d’una exitosa cursa de bojos anomenada Tour de França. En un moment en el que el ciclisme era vist com a propi d’aventurers tocats del bolet i amb pit i collons, els organitzadors volien millorar el recorregut per aconseguir dues coses: mantenir les espectatives en cursa i augmentar les vendes de cotxes i bicicletes que patrocininaven la cursa, demostrant que eren capaços de superar les pitjors condicions en els pitjors llocs.

Així doncs, Henry Desgranges, director del Tour i del diari organizador, l’Auto, es va reunir a la primavera amb els seus col·laboradors per decidir nous escenaris i nous reptes que augmentessin encara més l’interès per la cursa. El periodista Alphonse Steinès va proposar que la cursa cruses per els Pirineus, que aleshores era una zona deshabitada, inhóspita, amb carreteres en estat ruinos i amb abundants ossos en llibertat per les cotes més altes.

Fins aleshores les etapes havien estat pràcticament planes i les poques ascensions que s’havien fet havien congregat a una quantitat enorme de públic.

S’havien pujat ports pre-alpins com el Bayard, al que desde feia molt poc ja s’estaven acostumant a superar-lo els corredors del pilot. Una vegada batuts els records en aquests portets com el de no posar peu en tota la pujada o els records de temps, ja era hora de fer el pas endavant que suposava atacar als grans colls d’un inhòspid Pirineu.

Desgranges es negava en rodó, però finalment va accedir amb la condició de que Steinès fora capaç de recòrrer, en cotxe, tot el recorregut de la etapa que estava proposant per al 7è Tour de France.

El Peyresourde i l’Aspin els va poder travessar sense problemes. Per passar el coll de l’Aubisque va aconseguir de Desgranges una partida pressupostària per arreglar la carretera i també el va coronar sense massa problemes. Els nadius de la zona el van intentar convèncer de que es tragués el Tourmalet del cap per que era totalment impracticable, però el tossut d’en Steinès, va llogar un cotxe amb un conductor de Sainte Marie de Campan i va enfilar cap amunt amb la intenció de creuar Tourmalet i arribar a Barèges.

Tot i ser primavera, el cim del Tourmalet estava completament cubert de neu. El xofer, degut al mal estat de la carretera i la quantitat de gel que la cobria, es va aturar a quatre quilòmetres del coll i es va negar a continuar. Steinès no acceptà la derrota i tot i que s’estava fent de nit, va continuar a peu.

El sol s’acabava de pondre a la vall quan va assolir els 2.115 metres del coll. Sense temps per entretenir-se va inciar el descens cap a Barèges.

Després d’unes hores baixant a cegues, sol, amb neu pels genolls, mort de fred i de cansament, per un territori completament desconegut, Steinès va defallir. A les tres de la matinada, una batuda organitzada pel xofer, el va trobar estarracat a pocs quilòmetres de Barèges.

Al matí següent Steinès va enviar un telegrama al seu cap per posar-lo al dia de com li estava anant la travessa dels pirineus: “He creuat el Tourmalet. Ruta en bon estat. Perfectament practicable. Steinès.”

D’aquesta manera, mentint al seu jefe, Steinès va ser el responsable de la aparició dels ports de muntanya en el ciclisme, i sense ell saber-ho, va conduir aquest esport cap al futur fins al punt que en la actualitat, la importancia dels ports de muntanya signifiquen el ser o no ser de les grans voltes per etapes.


François Faber, guanyador del Tour de 1909. A la bossa de manillar portava carn per anar menjant.

2 comentaris:

  1. OOOOOHHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!!!
    GRANDE JUANITUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

    ResponElimina
  2. podria ser que la bici del sr Faber sigui una fixie¿? juas si es aixi vaya tela fer Le tour sense frens...

    ResponElimina